Pròleg

Entre pardals i trons ha aconseguit per segona vegada a Verkami, a través de les xarxes socials i internet, reunir el capital suficient per fer possible un segon volum del que ha de ser —i serà—, la primera enciclopèdia paremiològica del cos humà mundial! I els seus seguidors novament s’hauran bolcat delerosos amb l’esperança que primer amb els ulls i ara amb el cap, en Víctor vagi elaborant una col·lecció única de refranys, dites i altres parèmies que guarniran la nostra llengua d’un recurs lèxic òbviament molt enriquidor.

A les nostres escoles, cada vegada més, se’ns demana als mestres que fem més competents lingüísticament els nostres alumnes, però tenim serioses dificultats perquè aquests alumnes siguin capaços d’expressar amb claredat, oralment o bé per escrit, pensaments, idees, exposicions, arguments, etc. I segur que una de les raons poc reconegudes és el model lingüístic del mestre. Sovint s’insisteix i ens queixem que les qüestions purament formals són pobres i potser és cert: la lletra, l’ortografia, la gramàtica, la presentació... perquè sabem què dir; però i el lèxic? I les frases fetes o els refranys, on són? Potser el nostre lèxic és pobre i no ho reconeixem. I no sabem jugar prou amb les paraules i tampoc gaudim prou de la riquesa de la llengua. No ens adonem que la llengua descriu, que les paraules descriuen, que les parèmies, de fet, són jocs de paraules més antics que l’anar a peu, que no només descriuen sinó que són jocs de paraules que van plens de saviesa anònima, acumulada de generació en generació, que ensenyen i expliquen i van més enllà de la descripció.

L’ensenyament és paradigmàtic i constantment s’ha de redefinir perquè el món és canviant i evoluciona. I allò que és un mètode o un procés vàlid per arribar a l’adquisició d’un aprenentatge, després evoluciona, varia o es modifica. I allò que li passa al coneixement, també li passa a la llengua. I com que tan la llengua com el coneixement són acumulatius, hem de preservar, sigui com sigui, la riquesa de la llengua i la manera de veure el món que ens donen les parèmies.

Sens dubte, Amb cara i ulls. Dites i refranys sobre l'ull i En cap cap cap han de ser dos llibres que iniciïn l’aflorament d’aquest immens saber paremiològic que en Víctor Pàmies ha anat recopilant, classificant, ordenant, amb rigorositat pacient i fins i tot rigorositat fabriana, gosaria dir.

Així mateix aquesta feina ha estat carregada d’amor i tendresa envers la llengua catalana, ha reunit l’entusiasme i el coratge dels qui no esperen res a canvi; aquesta feina que en Pàmies ha fet, de fet, és un enorme poema, que fa més de quinze anys que va fent i que no té fi. I si em permeteu, en aquestes ratlles que en Víctor m’ha cedit en el seu llibre, voldria biografiar-lo una miqueta perquè entengueu què hi ha al seu darrere, segons el meu punt de vista i quina és la suma de característiques que l’han fet el que és (espero que em perdonis aquesta gosadia, amic!)

En Víctor i jo tenim amistat des de fa més de 30 anys. Tots dos som de Barcelona i tots dos anàvem a l’Escola Pia del carrer Balmes. Ell vivia al carrer Marià Cubí, entre Balmes i Via Augusta i jo a la plaça Gal·la Placídia. Ell, del barri de Sant Gervasi i jo, de la vila de Gràcia. La nostra amistat ve de lluny, de la segona meitat dels setanta; la vam anar edificant en una de les entrades de la millor estació de metro de Barcelona, l’estació de Gràcia dels FFCC. Aquesta estació té dues entrades, una per Gràcia, al davant mateix dels enyorats Cavallitos del Caspolino i, l’altra, per Sant Gervasi, a la Via Augusta, just al començament del carrer Marià Cubí i a sota de l’edifici Mercuri. Al costat d’aquest accés hi ha un quadrat de quatre metres quadrats, ideal per seure, de marbre blanc, al mig del qual hi ha una estàtua d’en Subirats molt curiosa que, si mai passeu per allà, paga la pena aturar-s’hi i observar-la des de diferents angles. Doncs bé, aquest quadrat va ser el nostre punt de trobada durant molts anys: li dèiem el Quadrat Blanc. Aquest era un lloc de pas, de gent que entra i surt del metro, de gent que fa servir aquest accés per canviar de barri, de Sant Gervasi a Gràcia i a la inversa, de gent que va Via Augusta amunt o avall. Alguna vegada, fins i tot, ens havíem escapat a prendre alguna cosa al Mirasol, un bar amb magnífiques vistes sobre la Gal·la Placídia. Les converses que teníem ell i jo en aquestes edats d’amistats molt fidels podien abastar des de la música al temps lliure (tots dos vam ser monitors d’esplai a la parròquia de Vedruna, a Sant Gervasi de Cassoles), parlàvem de les nostres famílies i també de política, i de l’estat de la llengua catalana i, per descomptat, de la força de la llengua castellana. Mai teníem temps d’acabar les converses i sempre havíem de fer un últim cigarret amb un intent d’evitar el seu final (a dia d’avui, tots dos fa molts anys que hem deixat de fumar). Anàvem elaborant i compartint, sense adonar-nos-en, un substrat molt sensible al voltant de la llengua catalana.

Més endavant, en Víctor es va treure a poc a poc i amb bona lletra la carrera de Filologia Catalana, tot treballant a l’administració. I aquí, en Víctor es va començar a manifestar amb tota la seva esplendorositat: En Víctor, un treballador de cap a peus, ‘formigueta’ defensor de causes aparentment perdudes, va practicar la poesia, lloada en el seu moment pel desaparegut crític Isidor Cònsul. Però aquesta és una faceta poc coneguda d’ell i que potser un dia la reprendrà de nou.

I en aquest temps va irrompre al món la informàtica i amb ella, aquells prehistòrics programes de classificació “dBase” i en Víctor s’hi va començar a interessar i suposo que allà va començar a desenvolupar les seves habilitats classificatòries.

En Víctor va començar a mitjans noranta a recollir i classificar tot allò li venia a les mans: dels contes, de llibres de text, de novel·les, d’allà on fos recollia refranys, dites, locucions i altres parèmies. No us ho creureu, però era extraordinària aquella manera seva de treballar, classificar, ordenar, tot emprant els sistemes de classificació que li permetien els programes informàtics del moment.

Vaig tenir l’oportunitat d’ajudar-lo tot buidant totes les parèmies, sempre segons les seves pautes, dels cinc volums del Costumari català d’en Joan Amades. Recordo que en vaig extraure vora 4.800 parèmies! Una altra de les feines més boniques que recordo va ser recollir totes aquelles dites que la meva padrina, la Rosita Hostench, mestra de les Dames Negres, havia anat recollint del Calendari del pagès des dels anys 50 fins a la seva mort. En aquest entusiasme em va encoratjar per a fer un intent d’apropar-nos al món de les dites relacionades amb el vi i tota la cultura vitivinícola, però no vaig ser capaç de seguir en Víctor, en sabia massa, i havia de volar sol.

En Víctor és una suma de coneixements informàtics, poètics, d’amor per la nostra llengua, és un home rigorós, metòdic, optimista, home d’un ciència lingüística única, d’idees preclares que ha elaborat una petita meravella amb l’objectiu de fer més bella la nostra llengua, ens ha donat una eina perquè no oblidem la seva riquesa i amb la gràcia inversemblant d’elaborar una enciclopèdia de les parts del nostre cos amb parèmies.

I és que en cap cap cap el que cap en el cap d’en Víctor.

Joan Vilaseca i Canals

Alella, 28 de febrer de 2011