Introducció 1997


Ara teniu a les mans el segon exemplar de la col·lecció que encetava amb el recull Amb cara i ulls. Diccionari de dites i refranys sobre l’ull. I la intenció és poder oferir finalment un producte global sobre el cos humà.
Com ja apuntava a la introducció del primer recull –el de l’ull–, amb aquestes monografies s’intenta posar a l’abast de tothom unes eines de consulta de la fraseologia relacionada amb el nostre cos amb la intenció que el rigor de les dades no estigui barallat amb la senzillesa dels continguts.
La versatilitat que ofereix avui en dia el format informatitzat de les dades també permet oferir aquest producte en disquet, amb un programa que gestioni aquestes bases de dades i que permeti accedir selectivament a les informacions que conté.
Per obtenir uns bons resultats de la consulta d’aquest material cal tenir en compte que he utilitzat algunes convencions que, al meu entendre, poden simplificar la cerca de les parèmies corresponents.

  - L'estructura de cada entrada és la següent:

 terme − cat. gram.
      Definició.
      Sinònims.
      Equivalent castellà.
      Notes.

  - De tots els termes sinònims, n’he pres un com a principal, a l’entrada de la qual he inclòs la definició, l’equivalent o equivalents castellans i tots els sinònims. A la resta de sinònims, només hi he afegit alguna explicació, en el cas que sigui concreta d’aquell terme i, a sinònim, sols he inclòs el terme preferent, precedit de l’abreviatura Veg.
  - Com que es tracta d’un treball de camp només sobre termes referits a cap, es pot donar el cas que algun dels termes d’aquest recull sigui sinònim no preferent d’un altre terme que no té cabuda en aquest vocabulari. En aquest cas, prenc a tots els efectes el terme referit a cap com a principal i hi incloc les explicacions i els equivalents.
  - Penso que tots els camps són prou entenedors del tipus d’informació que contenen. La meva intenció és que l’erudició no es baralli amb el sentit eminentment popular i que el contingut del treball sigui accessible al major nombre possible de persones.
  - El camp de Nota és una mena de calaix de sastre, que inclou tant informació dialectal d’on es diu aquella parèmia, com informació del recull més antic on s’ha trobat documentada i altres informacions esparses, sobre l’origen de la dita, altres aclariments i equivalències en altres idiomes.
  - Hi ha moltes formes d’una mateixa parèmia que no es poden prendre rigorosament com a sinònimes, sinó únicament com a variants. Les més usuals són les variants dialectals, però també n’hi ha que són el resultat dels mecanismes que té cada llengua d’expressar un terme de diferents maneres. Aquest és el cas dels demostratius (davant dels meus, (teus, seus, etc.) ulls = davant dels ulls d’algú), de l’ús de l’article definit o indefinit (cloure un ull = cloure l’ull), de la possibilitat d’expressar un relatiu amb funció de subjecte amb el que, o el qui, o qui (el que no té feina, el cap pentina = qui no té feina el cap pentina), la llengua mostra certa ambiguïtat en l’ús de preposicions febles, com a i en (A cap desbaratat, tothom hi té part = En cap desbaratat, tothom hi té part), la possibilitat d’expressar un datiu pel pronom li (Escalfar-li el cap = Escalfar el cap a algú; Fer-li un cap nou = Fer un cap nou a algú). Finalment he optat, per qüestions d’economia i de claredat, per incloure les formes amb el pronom feble sufixat al verb. D’aquesta manera també quedava més clara l’obligatorietat d’expressar aquest complement. També hi ha certa recursivitat també amb les formes a on, o on, o allà on (Allà on no hi ha cap, tot és cua = A on no hi ha cap, tot és cua = On no hi ha cap, tot és cua). He optat per aquesta darrera forma on. I també passa això amb les formes més val i val més. Genuïnament, en català s’ha prioritzat la forma ‘val més’, mentre que en castellà, la forma preferida és ‘más vale’ i potser per interferència hi apareix tot sovint en reculls catalans. He optat per la forma val més, que m’ha semblat que és més estesa que l’altra (Més val ser cap d’arengada que cua de pagell = Val més ser cap d’arengada que cua de pagell).
  - Molt sovint també es prenen com a sinònimes dues formes, una en singular i l’altra en plural, encara que no sempre ho siguin. Fins i tot afegiria que molts cops la forma correcta només n’és una i l’altra és mal construïda (normalment per interferència d’una altra llengua).
  - Podem expressar una mateixa acció amb diversos verbs sinònims, com ara dur i portar (dur o portar de cap), o també abaixar, acalar i acotar (abaixar, o acalar o acotar el cap). En molts casos, ni tan sols ho he anotat com a variants d’una mateixa forma. Només ho he mantingut quan ja ho entrava el diccionari consultat o quan l’ús de la parèmia és realment viu en les dues variants.
  - Un altra casuística molt habitual i general és que una frase feta construïda amb el verb anar es correspongui amb una locució adverbial introduïda per la preposició amb (Anar amb el cap ben altAmb el cap ben alt; Anar amb el cap sota l’alaAmb el cap sota l’ala; etc.).
  - Fins l’últim moment he estat dubtant de com incloure totes les locucions (generalment qualificatives) que fan referència a qualitats de la persona expressades a través del cap. Normalment es formen amb el verb ser o tenir (Cap de carbassaSer un cap de carbassaTenir (el) cap de carbassa). Però llavors se’m presentava el dubte de si havien de dur article o no (Ser cap de carbassa, Ser un cap de carbassa). Com que no tots s’adeien a la mateixa fórmula, he optat finalment per introduir-los com a locucions nominals, entenent que és un recurs de la llengua construir les frases fetes amb ser o tenir a partir d’aquestes locucions nominals.
  - Els refranys ens arriben essencialment per transmissió oral. Són cultura de caire popular, encara que sovint tinguin una arrel culta. Per aquesta transmissió oral de boca en boca no ens arriben amb una forma i grafia fixades, sinó que presenten moltes variants, tant dialectals com formals. La grafia original amb què ens han arribat els refranys ens permet saber o establir una hipòtesi de la procedència del refrany, tant geogràfica, a través dels trets dialectals, com històrica, a través dels trets d’evolució de la llengua. De tota manera, he corregit i he intentat formular una forma ideal per aquells refranys que presentaven moltes variants prou semblants. Amb això corro el risc de presentar-los d’una manera que no es diu enlloc, però és l’única opció per poder-los ordenar, indexar i sistematitzar. També he posat entre cometes aquells barbarismes clars i, en el cas de l’article salat, només l’he mantingut quan la dita era molt clarament només pròpia de les Illes (per exemple, Es cap es de s’homo, dita a Mallorca).
  - Passa sovint amb els refranys que d’una sentència o proverbi molt llarg, ens arribi com a refrany només la primera part (A cap sense barret, tothom hi té dret; a cap desbarretat, tothom hi té part -> A cap sense barret, tothom hi té dret). O també, com en l’exemple anterior, que ens arribin els dos junts, o els dos per separat.
  - Els refranys són més difícils de classificar. Pel caràcter divulgatiu del recull he optat per intercalar-los allà on els tocava per l’ordenació alfabètica seqüencial i, de les diferents variants, prendre’n una com a entrada i la resta entrar-les en el camp de sinònim.
  - Quan del refrany tenia informació dialectal molt concreta l’he anotada al camp Lloc. Per tant, el fet que en un refrany no faci esment de les varietats dialectals que la recullen tant pot voler dir que és una informació de la qual no disposo, com que el refrany és d’abast general. Al camp de nota també hi he anotat sovint el recull on l’he trobat documentat i com estava classificat.
  - Sempre que he pogut he intentat agrupar els refranys segons la temàtica que tracten. Així, de seguida observareu que hi ha grups força recurrents, com ara refranys meteorològics, tòpics, gastronòmics, agrícoles, sobre creences i supersticions, etc. Espero que això faciliti molts cops la bona comprensió del sentit del refrany.
  - També he incorporat tota la colla de refranys misògins o poc respectuosos amb les dones que recull la tradició. Evidentment, el seu contingut ha quedat totalment obsolet, però no volia caure en l’error de passar pel sedàs les entrades d’aquest recull a partir de criteris ètics o d’autocensura. Tampoc ho he fet en el cas dels refranys escatològics, que sovint la tradició escrita no ha recollit per considerar-los de mal gust.

Tot aquest recull ha estat generat a partir d’una base de dades, cosa que permet canviar-ne la fesomia tant com es vulgui i acompanyar-ho de tants índex analítics com vulguem.
Trobareu un cert desequilibri si compareu la quantitat d’informació de les diferents parèmies. Això passa perquè m’he limitat a anotar el que ja he trobat recollit en altres reculls. I molts refranys i frases fetes només sortien un sota l’altre en una classificació temàtica. Només he afegit aquella informació que he trobat molt òbvia i, és clar, també hi ha tota la feina de sistematització i de creuament de les diferents informacions.
Un dels dubtes que se’m van presentar de seguida va ser quins termes derivats i compostos incloïa en el recull. Seguint Coromines (1980) he descartat totes aquelles arrels que podien semblar que provinguessin de cap però que clarament no ho eren, com ara capa, capellà o capó. També he prescindit dels elements gramaticalitzats (‘cap’, ‘cap a’ preposicions i ‘cap’ pronom negatiu). I per qüestions d’unitat del corpus, d’espai i per no diversificar gaire les entrades també he prescindit d’un seguit de derivats de cap que ja tenen una unitat i sentit propis en la llengua, allunyats de l’originari ‘caput, -itis’ llatí, com ara capbussar, acabar, cable, capitell, etc.; però sí que he introduït les principals peces fraseològiques d’altres derivats, com ara cabdal, capítol, capità, capell, caputxa, capoll, capçal, etc.
També hi ha un seguit de termes que dialectalment estan molt desgavellats, com ara tots els sinònims i equivalents per dir que una persona és eixelebrada, tossuda, que té un cap gros, o que és molt saberuda. Tots els caparrí, caparró, capet, caparronet, caparrut, etc. tenen molt diferent significació depèn del lloc on s’usi. I crec que és molt difícil de sistematitzar amb un treball com aquest.
Tampoc he inclòs la majoria de derivats adjectivals o nominals que són formats d’una sola paraula (encara que n’hi ha força que abans eren una locució i a la nova versió del DIEC surten com a paraula composta, com ara capipota, capitomba, capicausa, etc.), perquè incrementaven moltíssim el volum d’aquest recull.
Pels objectius que em vaig marcar amb el treball és un vocabulari català-castellà, sense l’invers. Però l’invers el trobareu en els índexs finals, amb la localització numèrica de la parèmia segons la presentació català-castellà.
Així, doncs, i sense més preàmbuls, entrem ja en matèria i em donaré per satisfet si d’entre les vora de 1.300 entrades que conté aquest recull en trobeu alguna que us frapi o que desconeixíeu i us ha agradat.


Vilanova del Vallès, 18 d’abril de 1997

Cap comentari: